Pinotxo 3000

L’alcalde Scamboli expressa clarament, al principi de la pel·lícula Pinotxo 3000, per quin model de ciutat aposta, en definir-la com un “temple de la tecnologia” i la “cimera del progrés”, feta d’acer i vidre, “en lloc d’arbres i de gespa”. Ho diu amb tot l’orgull, fins que la seva filla Marlène no li fa veure que és una ciutat dissenyada “per al treball”, on els infants no poden jugar ni divertir-se. “Necessitem el nostre espai”, li diu ella.

Scamboville no ofereix condicions per al ple desenvolupament dels infants: l’alcalde no els té en compte

per a res, ni com a individus en procés de creixement, ni com a col·lectiu. En un moment diu ben clar que els infants li fan nosa, perquè els considera incontrolables. D’aquí ve l’estratègia de convertir-los en robots, perquè siguin obedients i productius.

La proposta de crear un espai infantil que reclama la Marlène té una resposta des de dalt, en forma d’un parc d’atraccions plenament tecnològic, en la línia de la resta del model urbà. Segurament, si l’alcalde hagués consultat els infants, aquests haurien suggerit un parc que combinés atraccions amb llocs de joc i d’esbarjo, no tan mecanitzat, que tingués un mínim d’espai verd, i que afavorís la trobada, la interrelació lliure i la fantasia..

Avui dia els models de ciutat com el que surt a Pinotxo 3000, basats en la construcció desaforada i el descuit dels espais verds, ja no se sosté gairebé enlloc, ni com a marca de progrés. Els inconvenients acaben essent molts més que els avantatges. Es busca compensar l’urbanisme del ciment amb un que sigui ecològic i sostenible, per descongestionar la densitat urbana, oferir espais d’habitabilitat naturals a les persones, i facilitar les relacions humanes, la comunicació, el lleure i el joc a petits i grans..

Un darrer aspecte de la pel·lícula Pinotxo 3000 en relació al dret a la ciutat és el que fa referència al transport. Tot i que es presenta sota la imatge utòpica de vehicles voladors, silenciosos i no contaminants, la circulació domina la visió de totes les panoràmiques de Scamboville. Aquestes imatges permeten establir paral·lelismes amb els carrers de la majoria d’aglomeracions urbanes actuals, encara dominats per la circulació rodada.

La tendència és convertir carrers monopolitzats pel tràfic rodat en àrees de pas restringit de vehicles o fins i tot en zones de vianants, també amb més vegetació. Aquest model urbanístic beneficia a la ciutadania en termes de: salut, esbarjo, comunicació interpersonal i qualitat de vida. Molt especialment, afavoreix de ple a la infància, en permetre-li recuperar presència a l’espai públic, que ressorgeix com a lloc de trobada, d’interacció i de joc.