El zoo d’en Pitus

La Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat té com a objectiu principal la millora de la qualitat de vida dels habitants de les ciutats, cada cop més condicionada per dinàmiques socioeconòmiques globals. La globalització de l’economia, l’especulació immobiliària, la gentrificació, la congestió de vehicles de motor, l’excés de turisme, les distorsions del clima... provoquen un estrès urbà que impedeix que la vida quotidiana de la ciutadania pugui desenvolupar-se plenament des d’una perspectiva humana, natural i saludable.

El ritme urbà frenètic i la sobreexposició a les pantalles disminueixen les situacions de trobada entre nens i nenes, i també dels infants envers les famílies, el veïnat o la gent del barri. També dificulten les ocasions de reunió amb els amics i les amigues; així com de moments de joc compartit, d’espais on gaudir col·lectivament, de llocs per a la conversa relaxada i d’oportunitats per generar vincles. Es tracta de qüestions molt necessàries per al ple desenvolupament físic i psíquic durant les edats d’infància i adolescència.

Tot i que la pel·lícula presenta una situació de manca d’equipaments i de serveis d’esbarjo per als infants del Raval, la colla d’en Pitus es mou lliurement per l’espai públic del barri i exerceix el seu dret al joc i al lleure. Les condicions de vida, les relacions socials comunitàries i la trama urbanística a l’antiga contribueixen de forma decisiva a què pugui ser així. I aquesta és una de les grans màgies del film, ja que permet fer un salt enrere per comprovar tot el que s’ha assolit, i alhora dona indicacions sobre allò que s’ha perdut i caldria restituir.

Al film El zoo d’en Pitus, aquests infants del Raval recullen la reivindicació de l’associació de veïns i veïnes, i acaben aconseguint la creació d’un nou equipament gràcies a la seva proactivitat, sense que la proposta vingui de dalt. La iniciativa dels nens i les nenes del barri corre completament a la inversa: l’engeguen a la seva manera, el mestre hi col·labora de seguida, s’hi acaben involucrant les famílies i, finalment, és acceptada per l’administració.

La nau on queda la colla d’en Pitus i finalment hi construeixen el zoo és un antic espai industrial en desús. En el film, representa un lloc en litigi entre la gent del barri i el magnat immobiliari conegut com “el rei de l’especulació”. L’associació de veïns i veïnes vol destinar-la a un casal per a infants i joves, perquè tinguin “un lloc on trobar-se i generar projectes solidaris i creatius”.

A la pel·lícula El zoo d’en Pitus no es veu que la infància compti amb cap servei municipal al barri del Raval. Els personatges fins i tot comenten que l’Ajuntament ni tan sols respon a les demandes de l’associació de veïns i veïnes. Aquesta situació extrema ve donada per la intervenció del funcionari corrupte i confabulat amb el promotor immobiliari, a esquenes del veïnat. Al final, la tenacitat de la colla d’en Pitus, del mestre, i de tots els infants i les famílies del barri que col·laboren a fer realitat el zoo provoca un desenllaç inesperat.