El meu veí Totoro

El meu veí Totoro és una pel·lícula sobre els valors i les emocions de la vida en família en un entorn bucòlic, amb la complicació que la mare no és a casa, perquè s’està recuperant d’una malaltia en un sanatori relativament proper. Els drets dels infants es destil·len del dia a dia de la relació entre el pare i les dues filles, així com entre les dues germanes, amb el veïnat i l’entorn més immediat, on se’ls apareix el gegant Totoro.

 El marc de referència on es desenvolupa la trama del film és, en bona part, la família. La Convenció sobre els Drets de l’Infant la reconeix com a fonamental en la societat i “com a medi natural per al creixement i el benestar de tots els seus membres, i particularment dels infants”, per la qual cosa ha de comptar amb la protecció i el suport de totes les formes de govern i així poder desplegar aquesta responsabilitat.

Com recull la Declaració dels Drets de l’Infant, els nens i les nenes necessiten amor i comprensió per assolir un desenvolupament psicoemocional saludable i enriquidor. Aquesta responsabilitat recau en els pares i les mares, que han de tenir cura dels seus fills i les seves filles abans que ningú altre, sempre “en un ambient d’afecte i de seguretat moral i material”.

A El meu veí Totoro, l’absència temporal de la mare està molt ben coberta pel pare, un home alegre, sensible i comprensiu que mostra amor per les seves filles, els dona confiança i els infon autonomia. Malgrat no tenir fàcil la conciliació de vida personal, familiar i laboral, el pare passa temps amb elles, hi juga, en té cura, les protegeix i els ensenya a no tenir por.

La manca de presència de la mare també està coberta per la germana gran, en atendre les necessitats de la Mei. Malgrat la diferència d’edat, la Satsuki està sempre pendent de la petita: hi juga, li ensenya coses, en té cura i la protegeix, fins a la gran acció final de recórrer a en Totoro per anar a trobar la menuda, quan veu que s’ha perdut. Aquesta funció exemplar de la Satsuki és reconeguda per la Mei, que la segueix, l’imita i l’obeeix en totes les seves accions.

Pel que fa a la dimensió fantàstica de la pel·lícula, cal entendre-la en clau emocional. L’excitació davant de la casa encantada, la descoberta dels núvols de borrons de pols (conillets de pols), la visió de dos gnoms al jardí i, finalment, la trobada de la Mei (i més tard, de la Satsuki) amb en Totoro són la porta de sortida i l’expressió dels sentiments de les dues germanes vers la seva mare absent. De manera genial, el director i guionista d’El meu veí Totoro enllaça la credulitat vers aquests fenòmens fantàstics amb l’enyorança de la mare, per situar el públic en l’univers interior de les dues nenes.